Sempre que he de parlar de drets de les persones, em sorprèn. Em sorprèn que encara avui, a l’any 2006, haguem de recordar el que poblament el sentit comú ja ens hauria de dir: com hem de viure junts sense fer-nos nosa els uns al altres, com respectar als que no són com nosaltres, saber que no tinc més drets per raó de naixement, de forma d’estimar, de ser… Em sorprèn, perquè penso que, a hores d’ara, amb tota la historia de la nostra humanitat a l’esquena, desprès de tant de patiment i tanta sang llançada en va, ja hauríem d’haver arribat a alguna conclusió pràctica que ens permetés no haver de recordar constantment que tothom és igual en drets i deures.
Una conclusió pràctica podria ser que, els humans, vivim més o menys 80 anys. Bé; els humans del nord, puntualitzo (anant be), i que això és molt poc per tirar-ho per la finestra, per no viure-ho amb intensitat, per saber que de tots i totes depèn que el nostre pas per aquest món no sigui en va.
Estic segur que costa més i dona molta menys satisfacció i més mals de caps col·laborar a fer un món ple de desigualtats, a trepitjar els drets de les persones, dels animals, de la terra… que treballar, ni que sigui des del nostre dia a dia, per un planeta amb igualtat, respecte, possibilitats, oportunitats i il·lusió per a tothom.
No ens enganyem; el que passa al món ens afecta tots els homes i les dones de la terra i de tots depèn, encara que no ens ho sembli, donar un cop de mà per deixar un altre món i fer que els drets de les persones no es trepitgin.
Margaret Lee Runbeck deia que la felicitat no és una estació a la qual s’arriba, si no una forma de viatjar. Aquest és l’objectiu: fer el camí de la vida, aquesta recerca de la felicitat, trobar-la, tot sent elements actius per fer que la música de la dignitat i la llibertat soni igual per a tothom.
Josep Escartin
Síndic de Greuges de Sabadell