Tweet
Krzystof.jpg
Krzysztof Charamsa és aquell de qui no es parla al Vaticà. Membre destacat de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va proclamar la seva homosexualitat i va revelar que tenia parella. Dos anys després, ja sense l'alçacolls, retrata l'homosexual i homòfoba vida del clero. De Carles Cols.
"No he somiat mai de convertir-me en papa, no m'interessava. Aspirava a conver-tir-me en un perfecte inquisidor, ho somiava amb l'entusiasme juvenil de servir la veritat, posseïda i custodiada per l'Església». Krzysztof Charamsa, nascut a Polònia el 1972, «aquest país que ha transformat Joan Pau II en un autèntic velló d'or», va complir el seu somni. Fins al 3 d'octubre del 2015 va ser secretari adjunt de la comissió teològica internacional de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, abans el Sant Ofici, abans la Inquisició, segons Charamsa, «el KGB del Vaticà». Aquell dia va sortir de l'armari. És una notícia relativament fresca encara a l'hemeroteca mental de molts lectors. Va ser una bomba. Monsenyor Charamsa va anunciar que tenia parella i, de passada, li va enviar una impactant carta al papa Francesc: «El clero, on abunden gais que són al mateix temps violentament homòfobs, s'hauria de mostrar coherent amb aquesta despietada instrucció que veta l'admissió al sacerdoci de les persones homosexuals: tots els bisbes gais i els sacerdots gais haurien de tenir el valor d'abandonar una Església inhumanament insensible, injusta i violenta».
DE ROMA A BADALONA
Des de l'octubre del 2015, Charamsa és barceloní. Viu amb la seva parella, Eduard. En realitat, a Badalona, però no hi ha fronteres per a aquesta història. La temptació periodística era allà latent des de feia temps. Un exinquisidor a la Babilònia del Mediterrani. Quin títol. Que Barcelona és una versió moderna de la Meuca de l'Apocalipsi, la versió 2.0 de la ciutat bíblica del mal que s'aixeca entre dos rius, es podrà qüestionar, sí, però perquè se senyin els més beats hi ha les cremes de convents, l'efervescent Gaixample, les escoles que celebren les festes d'hivern i de primavera per no dir de Nadal i Setmana Santa, la profitosa joint venture que mantenen les fires i congressos amb el sector de la prostitució… Doncs, això, que visitar aquesta Barcelona de la mà d'un exinquisidor era una proposta molt llaminera, però al final la cosa ha sortit encara millor. Res de ruta canalla. Charamsa publica aquesta setmana a Ediciones B 'La primera piedra', que si no és una venjança, ho sembla. No en va, al subtítol d'aquest molt recomanable llibre, l'autor admet que l'obra és la seva particular «rebel·lió contra la hipocresia de l'Església».
«El clero catòlic és aquesta corporació que, vestida amb roba femenina, veta histèricament que un noi es posi una faldilla (com fan els escocesos) i intenti sortir al carrer així. Travestis que persegueixen altres travestis». Sí, efectivament, 'La primera piedra' és un raig de llum sobre un dels racons més foscos del Vaticà, un país en el qual segons Charamsa la meitat dels ciutadans, o sigui, el clero, són homosexuals que prediquen l'homofòbia.
SANTA MARIA DEL MAR
La cita amb l'autor és Santa Maria del Mar. Per dues raons, perquè el commou que fos aixecada pels mateixos feligresos i perquè allà va ser on el va portar en la seva primera cita la seva parella, l'Eduard, que volia mostrar-li la ciutat. Va ser un cap de setmana de disbauxa, per dir-ho d'alguna manera. Monsenyor anava vestit de seglar i segurament se'l notava nerviós, així que l'Eduard li va preguntavar incisivament si estava casat, per si allò era la primera aventura extraheterosexual d'un pare de família. ¡Quin moment!
"El clero catòlic és aquella corporació
vestida amb roba femenina que veta que
un noi es posi faldilla. Travestis que persegueixen altres travestis"
«A mi Barcelona em sembla profundament cristiana». Charamsa no creu que aquesta sigui la ciutat del pecat. «A mi m'ha acollit amb els braços oberts». Aquesta és la seva tesi. Sens dubte, una curiosa defensa del concepte essencial del cristianisme, que no fa cas dels arguments d'apòstols de l'ateisme com Richard Dawkins, Christopher Hitchens o, millor encara, Frans de Waal, autor d''El bonobo y los 10 mandamientos', un primatòleg que sosté que els nostres cosins germans grans simis coneixen a la perfecció el que és la compassió i l'altruisme, és a dir, que aquestes no són virtuts que li deguem a la religió, sinó a la genètica. Charamsa no compra la tesi. S'aferra a pensar que aquesta tolerància de Barcelona no és una altra cosa que cristianisme en estat pur. El tema queda sobre la taula.
Aquesta tolerància, d'una manera o altra, ve de lluny. El 1931 (en l'escala de la lluita a favor dels drets dels homosexuals, una data de fa molts anys realment), Jean Genet va ser testimoni del que potser va ser la primera marxa de l'orgull gai de la història, un grup d'homes transvestits Rambla avall, per dipositar rams de flors en un urinari dinamitat pels anarquistes.
També és veritat que després hi va haver una altra Barcelona, la del franquisme, la de Salvador Guasch, aquell jesuïta que el 1973 va sortir de l'armari i tan aviat com ho va fer els seus superiors el van ingressar en un hospital neuropsiquiàtric. Però amb la mort de Franco va tornar la normalitat, la tolerància, la permissivitat, Babilònia, l'anvers de la Polònia natal de Charamsa, que, com lamenta en el llibre, és un país on «amb el mateix furor ideològic amb què el règim comunista havia erigit monuments a Lenin o Stalin ara s'han aixecat escultures commemoratives del papa polonès». «No em sento fill d'una Polònia clerical, d'un Estat confessional i teocràtic (…) on creuen i no pensen, perquè l'Església ja ha pensat per ells».
Polònia, per descomptat, és la imatge especular de Barcelona, i a ella li dedica un interessant retrat al llibre, però la cita a primera hora del matí a Santa Maria del Mar té sobretot l’al·licient de, gràcies a Charamsa, mirar a través del forat del pany de la basílica de Sant Pere, millor encara, saber a què dedica el seu temps la (perdó per endavant per l’oxímoron) moderna Inquisició.
‘BROKEBACK MOUNTAIN'
«Abans jo era la santa inquisició, per tant, havia d’aprendre a criticar per criticar, a silenciar a qui no havia de parlar, a imposar autocontrol a les persones dotades de pensament, a suscitar obsessivament por, odi, tensió…». És el paràgraf final d’un dels capítols dedicats a les tasques quotidianes de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, on les qüestions es tancaven sovint des de la ignorància. Al llibre recorda un episodi anecdòtic però il·lustratiu, durant una pausa per al cafè, dies després de l’estrena de 'Brokeback Mountain', quan un dels presents, un membre de l’alta jerarquia catòlica nord-americana, va expressar de forma categòrica la seva sentència: «No existeixen els cowboys gais». Punt final. L’Església, lamenta avui Charamsa, no confronta idees.
«Rebutgem Copèrnic sense llegir-lo». Això va ser abans, però la tradició perdura i sotmet persones culturalment inquietes, apassionades de la lectura, a ºdoloroses restriccions intel·lectuals. De Hitchens, per exemple, Krzysztof Charamsa va llegir la seva iconoclasta obra 'La posició del missioner', una dissecció sense contemplacions de la mare Teresa de Calcuta, però ho va fer d’amagat, i això en certa manera el convertia en una mena de Catherine Deneuve de l’intel·lecte, en un belle de jour vaticà, que de dia podia impartir classes a la universitat romana fundada pels Legionaris de Crist («on l’espanyol era la primera llengua i l’homofòbia la segona») i a la nit s’entregava a la lectura d’un antiteista fins a la medul·la.
L’episodi de 'Brokeback Mountain', en qualsevol cas, és solament una anècdota. El capítol següent del llibre, 'El esperma según el Santo Oficio', revela les misèries d’un debat en sessió de treball de la inquisició, el cas d’un uròleg molt creient, metge d’una parella també molt devota però incapaç de tenir fills, que es va dirigir als membres de la congregació per saber si l’home podia, sense pecar, masturbar-se per obtenir una mostra de semen. Amb tota mena de detalls, aquell professional de la medicina recordava que en una ocasió anterior n’havia obtingut una mostra amb un massatge prostàtic, però que va ser una experiència desagradable, per a l’oblit. La sentència va ser un no rotund.
"Abans jo era la Santa Inquisició, havia de criticar per criticar, silenciar qui no havia de parlar, imposar autocontrol a les persones dotades de pensament, suscitar por..."
PENIS I VAGINA
«En lloc d’escrutar el misteri de l’home, l’han reduït a penis i vagina. ¡L’Església ha reconduït la humanitat a l’aparell genital!». És un fantàstic eslògan, i hi ha qui sentirà una certa sensació de déjà vu, que això no és nou, que és una crítica habitual, l’obsessió pel pecat de la carn, però el jamais vu és que sigui una veu del si de l’Església, fins fa poc del seu nucli central, la que subratlli aquesta denúncia.
«La confessió catòlica és un sagrament malalt de sexe», diu Charamsa. A un costat de la reixeta s’agenolla un pecador, però a dins hi seu un altre, potser pitjor, i com a constatació tenim tota aquesta trama de silencis al voltant dels casos de pedofília, en què uns encobreixen els altres com en una xarxa de favors en cadena. Charamsa no defuig aquesta qüestió. L’encara. Sosté, d’entrada, que molts capellans, bisbes, cardenals i algun papa no són gais perquè l’Església els hagi conduït a això, sinó que probablement van ingressar al seminari perquè ja ho eren. El problema ve després. «La pedofília no té res a veure amb l’homosexualitat, sinó amb la repressió de l’homosexualitat», explica, i, ¡ai!, en aquesta segona matèria l’Església és clarament insuperable.
Aquell any 1972 en què va néixer Charamsa, Federico Fellini va estrenar 'Roma', un esbós d’Itàlia, segons alguns, deforme com el retrat que d’Innocenci X va fer Francis Bacon, segons altres, lacerantment real. Les escenes memorables són nombroses, però entre elles sobresurt la inoblidable desfilada de moda eclesiàstica, una passarel·la per la qual transiten monges, escolans i bisbes com a models, per a plaer del públic, el clero.
Allò aleshores va poder semblar una més de les provocacions de Fellini, però l’abril del 2005 va arribar Joseph Ratzinger, que com a Papa va adoptar el nom de Benet XVI i va inaugurar «un dels pontificats més gais de la història moderna, període en què es va ressuscitar l’escenari gai de la Roma barroca, amb les seves sabates vermelles, la coreografia de les processons, els caps coberts de solideus tant a l’hivern com a l’estiu, amb les coronetes gais, les randes gais i les orles gais que sortien de tot arreu». I Charamsa prossegueix i s’hi acarnissa. «Com va dir un dels mestres de cerimònies pontificis: d’aquí poc tots haurem de portar calçotets de puntes».
SECRETS A CRITS
La guinda (en aquests casos sempre n’hi ha) és que tot això, l’elecció del papa, els secrets a crits que aquest o aquell cardenal té parella o és un pare feliç o que circulen unes fotos compromeses d’aquell monsenyor, succeeix sota els frescos de la Capella Sixtina, obra majúscula de Miquel Àngel, de qui es pot discutir l’homosexualitat, però que va deixar en la seva gran composició sobre el Judici Final un parell de petons apassionats entre homes. «Sí, si la Capella Sixtina estigués al Louvre, la Inquisició en desaconsellaria la visita als catòlics», riu ara Charamsa.
Quan aquest exmembre de la Inquisició va passar el ritu de l’ordenació com a sacerdot, va elegir un lema. Tots els nous capellans ho fan. El seu va ser un passatge de l’evangeli de Joan. «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Seria un bon final per a aquest relat. Una metàfora del que implica sortir de l’armari. Però, ¡què carai!, és millor concloure amb una anècdota reveladora.
Va tenir lloc als salons de la Inquisició. Un teòleg va explicar el que va passar a l’utilitzar un traductor automàtic del francès a l’italià. «Il faut tenir présent l’expérience de homo religiosus», va teclejar, però l’ordinador li va tornar una frase equivocada, «Bisogna tenere presente l’experienza dei religiosi omosessuali». Qualsevol altre col·lectiu professional hauria rigut de l’error. No obstant, tots els presents a la sala van callar. No van dir ni amén.
Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/sortir-del-confessionari-5780775#
Krzysztof Charamsa és aquell de qui no es parla al Vaticà. Membre destacat de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va proclamar la seva homosexualitat i va revelar que tenia parella. Dos anys després, ja sense l'alçacolls, retrata l'homosexual i homòfoba vida del clero. De Carles Cols.
"No he somiat mai de convertir-me en papa, no m'interessava. Aspirava a conver-tir-me en un perfecte inquisidor, ho somiava amb l'entusiasme juvenil de servir la veritat, posseïda i custodiada per l'Església». Krzysztof Charamsa, nascut a Polònia el 1972, «aquest país que ha transformat Joan Pau II en un autèntic velló d'or», va complir el seu somni. Fins al 3 d'octubre del 2015 va ser secretari adjunt de la comissió teològica internacional de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, abans el Sant Ofici, abans la Inquisició, segons Charamsa, «el KGB del Vaticà». Aquell dia va sortir de l'armari. És una notícia relativament fresca encara a l'hemeroteca mental de molts lectors. Va ser una bomba. Monsenyor Charamsa va anunciar que tenia parella i, de passada, li va enviar una impactant carta al papa Francesc: «El clero, on abunden gais que són al mateix temps violentament homòfobs, s'hauria de mostrar coherent amb aquesta despietada instrucció que veta l'admissió al sacerdoci de les persones homosexuals: tots els bisbes gais i els sacerdots gais haurien de tenir el valor d'abandonar una Església inhumanament insensible, injusta i violenta».
DE ROMA A BADALONA
Des de l'octubre del 2015, Charamsa és barceloní. Viu amb la seva parella, Eduard. En realitat, a Badalona, però no hi ha fronteres per a aquesta història. La temptació periodística era allà latent des de feia temps. Un exinquisidor a la Babilònia del Mediterrani. Quin títol. Que Barcelona és una versió moderna de la Meuca de l'Apocalipsi, la versió 2.0 de la ciutat bíblica del mal que s'aixeca entre dos rius, es podrà qüestionar, sí, però perquè se senyin els més beats hi ha les cremes de convents, l'efervescent Gaixample, les escoles que celebren les festes d'hivern i de primavera per no dir de Nadal i Setmana Santa, la profitosa joint venture que mantenen les fires i congressos amb el sector de la prostitució… Doncs, això, que visitar aquesta Barcelona de la mà d'un exinquisidor era una proposta molt llaminera, però al final la cosa ha sortit encara millor. Res de ruta canalla. Charamsa publica aquesta setmana a Ediciones B 'La primera piedra', que si no és una venjança, ho sembla. No en va, al subtítol d'aquest molt recomanable llibre, l'autor admet que l'obra és la seva particular «rebel·lió contra la hipocresia de l'Església».
«El clero catòlic és aquesta corporació que, vestida amb roba femenina, veta histèricament que un noi es posi una faldilla (com fan els escocesos) i intenti sortir al carrer així. Travestis que persegueixen altres travestis». Sí, efectivament, 'La primera piedra' és un raig de llum sobre un dels racons més foscos del Vaticà, un país en el qual segons Charamsa la meitat dels ciutadans, o sigui, el clero, són homosexuals que prediquen l'homofòbia.
SANTA MARIA DEL MAR
La cita amb l'autor és Santa Maria del Mar. Per dues raons, perquè el commou que fos aixecada pels mateixos feligresos i perquè allà va ser on el va portar en la seva primera cita la seva parella, l'Eduard, que volia mostrar-li la ciutat. Va ser un cap de setmana de disbauxa, per dir-ho d'alguna manera. Monsenyor anava vestit de seglar i segurament se'l notava nerviós, així que l'Eduard li va preguntavar incisivament si estava casat, per si allò era la primera aventura extraheterosexual d'un pare de família. ¡Quin moment!
"El clero catòlic és aquella corporació
vestida amb roba femenina que veta que
un noi es posi faldilla. Travestis que persegueixen altres travestis"
«A mi Barcelona em sembla profundament cristiana». Charamsa no creu que aquesta sigui la ciutat del pecat. «A mi m'ha acollit amb els braços oberts». Aquesta és la seva tesi. Sens dubte, una curiosa defensa del concepte essencial del cristianisme, que no fa cas dels arguments d'apòstols de l'ateisme com Richard Dawkins, Christopher Hitchens o, millor encara, Frans de Waal, autor d''El bonobo y los 10 mandamientos', un primatòleg que sosté que els nostres cosins germans grans simis coneixen a la perfecció el que és la compassió i l'altruisme, és a dir, que aquestes no són virtuts que li deguem a la religió, sinó a la genètica. Charamsa no compra la tesi. S'aferra a pensar que aquesta tolerància de Barcelona no és una altra cosa que cristianisme en estat pur. El tema queda sobre la taula.
Aquesta tolerància, d'una manera o altra, ve de lluny. El 1931 (en l'escala de la lluita a favor dels drets dels homosexuals, una data de fa molts anys realment), Jean Genet va ser testimoni del que potser va ser la primera marxa de l'orgull gai de la història, un grup d'homes transvestits Rambla avall, per dipositar rams de flors en un urinari dinamitat pels anarquistes.
També és veritat que després hi va haver una altra Barcelona, la del franquisme, la de Salvador Guasch, aquell jesuïta que el 1973 va sortir de l'armari i tan aviat com ho va fer els seus superiors el van ingressar en un hospital neuropsiquiàtric. Però amb la mort de Franco va tornar la normalitat, la tolerància, la permissivitat, Babilònia, l'anvers de la Polònia natal de Charamsa, que, com lamenta en el llibre, és un país on «amb el mateix furor ideològic amb què el règim comunista havia erigit monuments a Lenin o Stalin ara s'han aixecat escultures commemoratives del papa polonès». «No em sento fill d'una Polònia clerical, d'un Estat confessional i teocràtic (…) on creuen i no pensen, perquè l'Església ja ha pensat per ells».
Polònia, per descomptat, és la imatge especular de Barcelona, i a ella li dedica un interessant retrat al llibre, però la cita a primera hora del matí a Santa Maria del Mar té sobretot l’al·licient de, gràcies a Charamsa, mirar a través del forat del pany de la basílica de Sant Pere, millor encara, saber a què dedica el seu temps la (perdó per endavant per l’oxímoron) moderna Inquisició.
‘BROKEBACK MOUNTAIN'
«Abans jo era la santa inquisició, per tant, havia d’aprendre a criticar per criticar, a silenciar a qui no havia de parlar, a imposar autocontrol a les persones dotades de pensament, a suscitar obsessivament por, odi, tensió…». És el paràgraf final d’un dels capítols dedicats a les tasques quotidianes de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, on les qüestions es tancaven sovint des de la ignorància. Al llibre recorda un episodi anecdòtic però il·lustratiu, durant una pausa per al cafè, dies després de l’estrena de 'Brokeback Mountain', quan un dels presents, un membre de l’alta jerarquia catòlica nord-americana, va expressar de forma categòrica la seva sentència: «No existeixen els cowboys gais». Punt final. L’Església, lamenta avui Charamsa, no confronta idees.
«Rebutgem Copèrnic sense llegir-lo». Això va ser abans, però la tradició perdura i sotmet persones culturalment inquietes, apassionades de la lectura, a ºdoloroses restriccions intel·lectuals. De Hitchens, per exemple, Krzysztof Charamsa va llegir la seva iconoclasta obra 'La posició del missioner', una dissecció sense contemplacions de la mare Teresa de Calcuta, però ho va fer d’amagat, i això en certa manera el convertia en una mena de Catherine Deneuve de l’intel·lecte, en un belle de jour vaticà, que de dia podia impartir classes a la universitat romana fundada pels Legionaris de Crist («on l’espanyol era la primera llengua i l’homofòbia la segona») i a la nit s’entregava a la lectura d’un antiteista fins a la medul·la.
L’episodi de 'Brokeback Mountain', en qualsevol cas, és solament una anècdota. El capítol següent del llibre, 'El esperma según el Santo Oficio', revela les misèries d’un debat en sessió de treball de la inquisició, el cas d’un uròleg molt creient, metge d’una parella també molt devota però incapaç de tenir fills, que es va dirigir als membres de la congregació per saber si l’home podia, sense pecar, masturbar-se per obtenir una mostra de semen. Amb tota mena de detalls, aquell professional de la medicina recordava que en una ocasió anterior n’havia obtingut una mostra amb un massatge prostàtic, però que va ser una experiència desagradable, per a l’oblit. La sentència va ser un no rotund.
"Abans jo era la Santa Inquisició, havia de criticar per criticar, silenciar qui no havia de parlar, imposar autocontrol a les persones dotades de pensament, suscitar por..."
PENIS I VAGINA
«En lloc d’escrutar el misteri de l’home, l’han reduït a penis i vagina. ¡L’Església ha reconduït la humanitat a l’aparell genital!». És un fantàstic eslògan, i hi ha qui sentirà una certa sensació de déjà vu, que això no és nou, que és una crítica habitual, l’obsessió pel pecat de la carn, però el jamais vu és que sigui una veu del si de l’Església, fins fa poc del seu nucli central, la que subratlli aquesta denúncia.
«La confessió catòlica és un sagrament malalt de sexe», diu Charamsa. A un costat de la reixeta s’agenolla un pecador, però a dins hi seu un altre, potser pitjor, i com a constatació tenim tota aquesta trama de silencis al voltant dels casos de pedofília, en què uns encobreixen els altres com en una xarxa de favors en cadena. Charamsa no defuig aquesta qüestió. L’encara. Sosté, d’entrada, que molts capellans, bisbes, cardenals i algun papa no són gais perquè l’Església els hagi conduït a això, sinó que probablement van ingressar al seminari perquè ja ho eren. El problema ve després. «La pedofília no té res a veure amb l’homosexualitat, sinó amb la repressió de l’homosexualitat», explica, i, ¡ai!, en aquesta segona matèria l’Església és clarament insuperable.
Aquell any 1972 en què va néixer Charamsa, Federico Fellini va estrenar 'Roma', un esbós d’Itàlia, segons alguns, deforme com el retrat que d’Innocenci X va fer Francis Bacon, segons altres, lacerantment real. Les escenes memorables són nombroses, però entre elles sobresurt la inoblidable desfilada de moda eclesiàstica, una passarel·la per la qual transiten monges, escolans i bisbes com a models, per a plaer del públic, el clero.
Allò aleshores va poder semblar una més de les provocacions de Fellini, però l’abril del 2005 va arribar Joseph Ratzinger, que com a Papa va adoptar el nom de Benet XVI i va inaugurar «un dels pontificats més gais de la història moderna, període en què es va ressuscitar l’escenari gai de la Roma barroca, amb les seves sabates vermelles, la coreografia de les processons, els caps coberts de solideus tant a l’hivern com a l’estiu, amb les coronetes gais, les randes gais i les orles gais que sortien de tot arreu». I Charamsa prossegueix i s’hi acarnissa. «Com va dir un dels mestres de cerimònies pontificis: d’aquí poc tots haurem de portar calçotets de puntes».
SECRETS A CRITS
La guinda (en aquests casos sempre n’hi ha) és que tot això, l’elecció del papa, els secrets a crits que aquest o aquell cardenal té parella o és un pare feliç o que circulen unes fotos compromeses d’aquell monsenyor, succeeix sota els frescos de la Capella Sixtina, obra majúscula de Miquel Àngel, de qui es pot discutir l’homosexualitat, però que va deixar en la seva gran composició sobre el Judici Final un parell de petons apassionats entre homes. «Sí, si la Capella Sixtina estigués al Louvre, la Inquisició en desaconsellaria la visita als catòlics», riu ara Charamsa.
Quan aquest exmembre de la Inquisició va passar el ritu de l’ordenació com a sacerdot, va elegir un lema. Tots els nous capellans ho fan. El seu va ser un passatge de l’evangeli de Joan. «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Seria un bon final per a aquest relat. Una metàfora del que implica sortir de l’armari. Però, ¡què carai!, és millor concloure amb una anècdota reveladora.
Va tenir lloc als salons de la Inquisició. Un teòleg va explicar el que va passar a l’utilitzar un traductor automàtic del francès a l’italià. «Il faut tenir présent l’expérience de homo religiosus», va teclejar, però l’ordinador li va tornar una frase equivocada, «Bisogna tenere presente l’experienza dei religiosi omosessuali». Qualsevol altre col·lectiu professional hauria rigut de l’error. No obstant, tots els presents a la sala van callar. No van dir ni amén.
Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/sortir-del-confessionari-5780775#
