Anuncio

Colapsar
No hay anuncio todavía.

Darreres paraules a Sara Zanghi. Escrit per Isabel Franc

Colapsar
X
 
  • Filtrar
  • Tiempo
  • Mostrar
Limpiar Todo
nuevos mensajes

  • Darreres paraules a Sara Zanghi. Escrit per Isabel Franc

    Isabel_Franc.JPG

    Escrit per Isabel Franc, escriptora i còmica de la ploma. La Independent

    OPINIÓ
    El passat 10 d'abril, la poeta i novel·lista Sara Zanghi ens va deixar. Poc coneguda al nostre país, va ser una destacada activista pels drets de les dones i de les lesbianes.

    Traductora d'obra poètica en castellà i del meu Con Pedigree, va esdevenir, més que una amiga, una "tieta". Permeteu-me compartir amb vosaltres aquestes darreres paraules que li dedico.

    sara_zanghi.JPG

    Cara Sara:

    En una mateixa setmana, hem tingut dues baixes. Com que sempre hem compartit l'amor i el respecte per aquests essers quadrúpedes que ens fan companyia, sé del cert que agrairàs saber-ne els detalls. Tots dos van tenir una vida i una mort molt més dignes que tants i tants essers humans i diuen que ja els hi tocava, però el buit que han deixat... Què t'he de dir!


    El primer en marxar va ser en Manolito, un conillet blanc que un bon dia va ser rescatat d'una banyera. Allà el tenia la Manolita —no li ho tinguis en compte. Li van regalar, molt probablement, per compensar una solitud massa incòmoda d'evitar i ella deuria considerar que, al menys, d'allà no s'escaparia.


    La Manolita estava malalta i quan anava a fer-se els tractaments, li deixava el conillet a la veïna. Un dia, pobre dona, no va tornar i veïna i conill es van trobar units per sempre més, sense saber ben bé què fer-ne l'una amb l'altre. De la banyera, doncs, va passar a un pis on campava lliurement, sempre prest a mossegar cantonades de mobles, fils elèctrics o qualsevol objecte susceptible de ser rossegat. La seva nova mestressa explicava que li venia al costat mentre rentava els plats i que, literalment, la rondava. Un temps desprès, el vam instal·lar al jardí de casa meva, en una parcel·la de 3 x 3 m. (aprox.) amb xalet, porxo i terrassa.


    En Manolito en sabia tan poc del que era el seu habitat natural que va trigar més de vuit mesos a fer-se un cau —el que seria el soterrani del xalet—, i el va fer tan llarg, tan profund i amb tantes galeries que vam haver d'avisar les veïnes del costat: "Si veieu un animaló blanc que camina raro, no és un gat sinó el Manolito i no és susceptible d'anar a la paella". Se'l veia feliç a la seva torreta.


    La setmana següent, va ser en Moritz qui ens va deixar (i en mig, aquella trucada que em deia que tu tampoc no hi eres; com encaixar-ho!). Moritz era un gat blanc, sord de naixement, mimat i consentit, que sobrepassava els 20 anys (pot ser sí que li tocava, però el buit...). D'ell et puc explicar que quan va conèixer el Quillo (vull dir, el meu gos), gairebé li agafà un atac de cor.

    Només el vam poder apaivagar oferint-li una mica de pernil; com que la seva mestressa és vegetariana, no havia conegut aquell bé de Déu que el va fer reconciliar-se amb el món i, fins i tot, amb el gos. D'aleshores ençà, cada matí li hem donat la seva ració de pernilet, malgrat el tenia prohibit. La veterinària havia dit que a la seva edat i amb una insuficiència renal no li convenia gens. Però, vet aquí que quan va tocar fer-li una analítica, tota la por que teníem a ser renyades per intentar assassinar al gat a base de pernil es va esvair. Les anàlisis confirmaven que estava millor que mai: "Seguiu amb la mateixa dieta", va dir la veterinària tot ignorant la nostra insubmissió.


    Tan l'un com l'altre, Sara, van tenir una de les millors morts que es poden desitjar: als braços d'algú que els va estimar tota la vida, i sense patir. Com tu, segons m'han dit. Ara, però, la cantarella "no tregui el verd de les pastanagues" de cada dijous a mercat, ja no sona; les restes vegetals van a la brossa orgànica i el tros de pernil de tots els matins empeny la torrada com si no fos el seu lloc, com si no li toques ser-hi. I Roma ha perdut la joia d'arribar a casa teva, tenir el llit fet al teu despatx i sortir a passejar pel Gianicolo tot escoltant les teves històries.


    Només puc consolar-me amb la fantasia, igual que vas fer tu tota la vida. Per això t'escric aquestes darreres lletres. Sara, si per cas resulta que has anat a parar a aquell cel etern que ens han inventat per apaivagar l'abisme del no res i coincideixes amb dues personetes no humanes, petites i blanques que et parlen de nosaltres, creu-te-les. Per la nostra part, si sentim que ens xiulen les orelles, no en tindrem cap dubte, sabrem que us heu trobat.


    El proper 10 de maig, La Casa Internazionale delle donne de Roma acollirà un acte en record de Sara Zanghi.

    Font:
    http://www.laindependent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=7683% 3Adarreres-paraules-a-sara-zanghi&catid=201%3Aopinio-memoria&Itemid=243&lang=ca




Trabajando...
X