Anuncio

Colapsar
No hay anuncio todavía.

Avis LGTBI: el risc de tornar a l’armari quan arriba la jubilació

Colapsar
X
 
  • Filtrar
  • Tiempo
  • Mostrar
Limpiar Todo
nuevos mensajes

  • Avis LGTBI: el risc de tornar a l’armari quan arriba la jubilació

    Avis-LGTBI-tornar-armari-jubilacio_2261783879_63890012_987x555.jpg
    Quan arriba la jubilació, molts avis, com la Maite, han de deixar el seu entorn segur. / FOTOS: HANNA JARZABEK

    Antics activistes denuncien que un cop arriben a la vellesa han de tornar a fer front als prejudicis

    HANNA JARZABEK


    Entre la gent gran el sexe és un tema tabú i l’heterosexualitat es dona per descomptada: una persona gran homosexual o transsexual no existeix. Aquests estereotips persisteixen fins i tot en països compromesos amb la igualtat i avançats en matèria de drets dels homosexuals.


    És el cas d’Espanya, un dels països europeus més respectuosos amb el matrimoni homosexual, però on la gent gran LGTBI sovint desapareix de l’imaginari col·lectiu i es torna invisible. Tot i que la realitat d’aquestes persones no és radicalment diferent de la de qualsevol altra persona d’edat avançada, molt sovint els seus problemes es manifesten amb més intensitat. En general viuen sols i quan s’acosten a la vellesa alguns temen la tornada a l’armari, sobretot si han d’entrar en una residència per a gent gran.


    La Maite, una dona lesbiana de 79 anys, és una d’aquestes persones que han tornat a l’armari a la seva pròpia casa. De jove va passar per períodes molt tumultuosos: des d’una estada en un convent de clausura fins a experiències bisexuals i un matrimoni, a més d’una llarga i feliç relació amb l’amor de la seva vida, la Rosa.


    “Em vaig enamorar de la Rosa a primera vista -explica amb gran nostàlgia-. Ella també tenia fills, i juntes vam formar una gran família. Vam ser molt felices durant 14 anys. En públic ens fèiem passar per cosines. Totes dues érem cuidadores i ens feia por perdre la feina. Però al barri se n’adonaven. A vegades trucaven per telèfon i cridaven: « Tortillera fastigosa, lesbiana!» No hi donàvem importància. Com nosaltres n’hi havia moltes. En general passàvem desapercebudes, perquè a ningú se li acudia que dues dones podien fer alguna cosa. Moltes dones de la meva edat segueixen així fins ara. La invisibilitat ens dona llibertat però, d’altra banda, en molts llocs no podem compartir les nostres vivències”.


    El 2005, quan es va aprovar la llei de matrimoni per a parelles del mateix sexe a Espanya, la Maite va participar en un programa de televisió ( Espejo público ) per parlar de la seva experiència com a mare lesbiana. Però fa uns anys es va traslladar a un edifici amb pisos adaptats per a la gent gran, i allà ja no s’atreveix a parlar de la seva vida privada. “Tinc bons veïns, molt amables, però no he dit a ningú que soc lesbiana -explica-. Aquests temes aquí produeixen un rebuig total. Jo trobo a faltar poder parlar de la meva vida. Em sento sola, aïllada”.


    La mateixa comunitat LGTBI durant molts anys ignorava la gent gran. Avui, 50 anys després dels fets de Stonewall que van donar origen a les marxes de l’Orgull, les primeres generacions que van lluitar per la igualtat de drets arriben a la jubilació i el tema s’imposa en l’agenda del col·lectiu. En països com Espanya, on la cura de la gent gran dependent recau majoritàriament sobre fills i família, la situació d’aquestes persones és encara més urgent. Molts no han tingut descendència, i d’altres hi han perdut el contacte en el procés de la seva autoafirmació. Els serveis d’assistència assequibles i especialitzats resulten vitals per a ells.


    “Vull estar amb persones que m’entenguin plenament, sense jutjar-me -diu el David, un home homosexual de 65 anys-. Tota la meva vida he treballat per trencar barreres, però ara ja no tinc més energia per lluitar”.


    D’origen irlandès, el David va néixer i va viure la seva joventut als Estats Units. Als anys 80 pertanyia als Pink Angels (Àngels Roses), un grup que es va formar per patrullar pels carrers de Chicago i intervenir davant d’agressions
    homòfobes. Va arribar a Espanya el 2016, quan va sentir parlar de la Fundación 26 de Diciembre, activa a Madrid. Avui viu en un dels pisos tutelats que ofereix aquesta fundació per a gent gran LGTBI. En paral·lel, la fundació madrilenya està posant en marxa un projecte de geriàtric públic en el qual es tindrà en compte la diversitat sexual i de gènere i s’oferirà allotjament a les persones amb recursos econòmics escassos. De moment, segons el president de la fundació, Federico Armenteros, és l’única iniciativa d’aquest tipus a tot Espanya i també a Europa.


    “Jo vaig buscar una residència LGTBI per tot Europa, però les que hi ha solen ser privades i molt cares, i els estalvis se’m van acabar amb l’últim tractament de càncer que vaig tenir”, explica el David. “D’altres de més assequibles, com la Rainbow House a Estocolm, tenen llistes d’espera de més de 4 anys! Quan em vaig assabentar que aquí s’està construint una residència pública orientada a les persones homosexuals, vaig decidir venir, perquè el que necessito ara és un lloc segur, sigui on sigui. No vull ser víctima d’assetjament a aquestes altures de la vida”, diu.


    El desenvolupament de serveis adequats per a aquestes persones necessita finançament i suport a llarg termini, però l’administració pública triga a proporcionar-ne per por de la “guetització”. En conseqüència, el col·lectiu LGTBI ha de buscar les seves pròpies respostes, com ara els pisos tutelats. Un altre gran problema, que subratllen diversos activistes LGTBI i treballadors socials, és la necessitat de formar el personal mèdic i auxiliar que treballa amb la gent gran perquè tinguin en compte la diversitat sexual i de gènere. “Un cop vam estar en una residència que acollia més de 200 persones i quan vam preguntar quantes persones LGTBI hi havia ens van contestar que cap!”, comenta la Paulina, una activista i lesbiana de 69 anys que pertany a la Fundació Enllaç de Barcelona, una entitat que dona suport social, legal i psicològic a les persones grans LGTBI i que ara també té en marxa un procés de debat per analitzar la manera d’abordar la qüestió habitacional per posar en marxa espais de convivència a través de pisos o residències.


    Estudis com el d’Alfred Kinsey, del 1948, estimaven que entre el 5% i el 10% de la població mundial és homosexual, i estadísticament és impossible que no n’hi hagi cap en una residència. Però quan hi entren molts amaguen la seva orientació per por de ser rebutjats o maltractats, ja sigui pel personal o pels residents.


    La convivència en ambients oberts existeix, però encara és l’excepció que confirma la regla. “Jo per fi puc gaudir del dia a dia -diu el Pako, de 77 anys-. Em vaig traslladar a un poble per estar prop de la meva filla, però tenia dubtes. «¿I si li porto problemes a ella?», pensava. «¿I si tornen els comentaris sobre mi?» Afortunadament em vaig equivocar. La gent aquí m’accepta i em sento respectat. Però crec que és un poble especial. Té molta activitat cultural i molta gent està relacionada amb el món de l’art. M’imagino que en altres llocs et pots convertir fàcilment en la maricona del poble, i això seria horrible”.


    De jove, el Pako va lluitar per no ser homosexual. Sempre va voler tenir una família i per això va començar un festeig, però poc abans de casar-se el van assaltar els dubtes. “Vaig anar a parlar amb un capellà que coneixia des de petit. «Això és una barbaritat -li vaig dir-, no ho puc fer». Ell em va assegurar que amb força de voluntat podria canviar. Aviat em vaig adonar que va ser un error, però ja tenia fills. El temps passava i la bola es feia cada vegada més grossa. Pensava que amb un home només podria tenir-hi sexe, i quan als 30 em vaig enamorar d’un, la bola va esclatar. Després del divorci em vaig sentir alliberat. Però per als meus fills, que eren petits, devia ser traumàtic. De sobte t’assabentes que el teu pare és gai!”


    El tema de la sortida de l’armari dels pares (que ara solen ser avis) davant dels seus fills continua sent molt delicat i poques vegades se’n parla. Fins i tot entre les persones que es consideren obertes, no és estrany que els fills (avui ja adults) reaccionin amb molta reserva o fins i tot rebuig. A molts els costa acceptar l’homosexualitat del seu pare o la seva mare. Els sentiments d’engany i incomprensió contribueixen a elevar barreres que sovint triguen anys a ser destruïdes.


    L’aïllament i la vulnerabilitat poden ser encara més aguts en el cas de les persones transsexuals. Quan reben cures físiques, ja sigui a casa, a l’hospital o en un geriàtric, aquestes persones temen la reacció quan es reveli que el seu sexe biològic no correspon al seu gènere.


    “Quan vaig arribar a Espanya tothom em deia que m’hauria d’operar -explica la Brenda, una dona transsexual de 64 anys i d’origen peruà-. I això m’ho deien els metges, els de la Seguretat Social, tothom. A veure, i si no vull? Fins i tot el meu endocrí una vegada em va dir: «Brenda, tu series una senyora perfecta. Qui et veu pel carrer no veu un noi per enlloc». Li vaig respondre: «És que jo tampoc m’he sentit mai un noi». Mai he sentit ni vergonya ni rebuig del meu cos. Em sento bé amb el cos amb què he nascut, i tinc clar que soc una dona”.


    Els problemes comencen quan la Brenda ensenya el DNI, on té adjudicat el nom i gènere masculí. “Cada vegada que algú em demana la documentació comencen els problemes”, explica. “Em diuen: «Senyora, la documentació del seu fill no, la seva, sisplau». I haig de començar a explicar les coses. A la feina també és un obstacle: ningú volia fer-me un contracte. I jo crec que quan un és legal li va millor a la vida. Però per canviar-me el DNI primer haig de demanar la nacionalitat espanyola. M’obliguen també a prendre hormones durant dos anys i mig. Només després em donaran un certificat que diu que soc realment una dona transsexual. Jo pensava que segons la llei ja no era necessari, però sembla que a la pràctica és diferent”.


    Moltes persones transsexuals, a més, viuen en una precarietat econòmica aguda. De joves la majoria es van veure obligades a treballar il·legalment en el món de l’espectacle o en el de la indústria del sexe, i avui es troben sense recursos. Per a aquestes persones les residències LGTBI privades estan fora del seu abast, i a les públiques, on el tema d’identitat de gènere s’obvia, temen la transfòbia.


    “Molta gent critica les dones trans perquè es prostitueixen. Jo els contesto: «¿I tu els donaries feina a la teva oficina? ¿O a casa teva perquè cuidin els teus fills? ¿O al teu restaurant com a cambrera? No? Llavors, a què es dedicaran?» Com qualsevol altra persona, elles també tenen gana i necessiten dormir en algun lloc o altre”, diu la Brenda, indignada.


    Per la seva banda, la Carol subratlla que, malgrat tot, va tenir sort. Quan era jove, el fet de posar-se roba femenina li aportava fugaços moments de felicitat. Però pensava que estava mal fet, ho amagava i tampoc entenia gaire bé el que li passava. Es va casar i va començar a treballar com a comercial de vendes a l’empresa del seu sogre. A poc a poc va arribar a ser director general del consell d’administració. Des de fora, la seva vida semblava ben arreglada: dos fills, una casa gran, piscina i cotxes de competició. Però per dins, la necessitat de buscar moments de feminitat es feia més i més intensa.


    “La jubilació em va donar temps per repensar-ho tot -explica la Carol-. Vaig començar a anar a EnFemme, un espai privat a Barcelona on persones com jo es reuneixen per gaudir de la seva feminitat. Però va arribar un moment que no vaig poder continuar amb aquesta doble vida. I va ser com amb el xampany. Quan treus el tap tot explota amb força i no el pots parar. Quan vaig entendre qui era, ja no podia fer marxa enrere. Sovint la gent em pregunta per què vaig trigar tant… Si hagués sabut abans què em passava la meva vida probablement hauria sigut molt diferent. Segurament mai hauria arribat a ser director general i potser ni tan sols hauria pogut mantenir una feina qualsevol. Malgrat tot, potser va ser una sort que ho entengués tot quan ja estava jubilada. Almenys ara no temo pel meu futur”, explica.


    Efectivament, i al contrari d’un dels grans estereotips que hi ha, no totes les persones LGTBI tenen la vida econòmica resolta. Molta d’aquesta gent gran es troben en la vellesa sense recursos ni suport familiar. D’altres reclamen simplement el que consideren el seu dret.


    L’Ángel i l’Esteve ni es plantegen que algú podria portar-los problemes a aquestes altures de la vida. Els 40 anys que comparteixen junts han consolidat una relació que ja era forta des del principi. A l’Ángel trobar l’Esteve pràcticament li va salvar la vida.


    De jove, l’Ángel pensava que s’havia de “curar” i voluntàriament va iniciar unes teràpies aversives a la Facultat de Medicina. “Les sessions consistien en asseure’m en una butaca còmoda, m’ensenyaven unes diapositives d’homes despullats i havia de triar-ne uns quants, els que m’agradessin més -explica-. Un cop feta la tria, em posaven una injecció amb un líquid negre al braç i immediatament ja començava a vomitar. O sigui, vomitant però sense deixar de mirar les diapositives…” Estava al caire del suïcidi quan va conèixer l’Esteve, i va ser finalment l’amor i el suport d’aquest últim el que va ajudar l’Ángel a reconstruir la seva vida.


    “Després d’una vida plena de lluita -diu, indignada, la Paulina-, d’haver pagat impostos mentre se’ns negaven drets bàsics durant molts anys, arribant a la vellesa exigim poder disposar d’espais on es tingui en compte la nostra trajectòria i se’ns respectin els afectes. Estic casada i vull estar segura que, si un dia han d’ingressar-me en una residència, hi podré viure tranquil·la amb la meva dona”.


    La fotoperiodista Hanna Jarzabek exhibeix el projecte base d’aquest reportatge a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet fins al 12 de juliol.



    Continuar llegint aqui

    Font: https://www.ara.cat/societat/Gent-LG...261773813.html
Trabajando...
X