Abans, quan els pares descubrien que el seu fill era gai guardaven -en els millors dels cassos- un hermetisme absolut del teme dins i fora de la família. No se'n parlava: no hi havia comunicació; la qual cosa significava que no s'acceptava la condició del fill.
La conseqüència era que el jove gai es quedava sol davant de la seva pròpia confusió i de l'exterior, que solia ser molt hostil. No se sentia recolzat ni molt menys comprès pels seus. I així iniciava un llarg i feixuc procés d'autoacceptació: és difícil acceptar-se a si mateix si els propers no ho fan.
Ara les coses estan canviant. He conegut alguns cassos, en ocasió de la celebració de l'anniversari del Casal Lambda, i he comprovat que aquests pares al conèixer el fet, i després de superar una etapa de desconcert i disgut (perquè negar-ho), s'obren. No qüestionen al fill, ni es tanquen en banda: opten per acceptar-lo i es posen al seu costat.
Això fa que s'apropin a la gent que es troba amb la mateixa situació; per això, acudeixen a les associacions. Busquen amb qui enmirallar-se i el recolzament que els permeti ubicar-se i obtenir seguretat. També busquen arguments que els convenci de que la realitat del seu fill (que han fet seva) és normal i així poder-lo ajudar millor. I sobretot esperen trobar tranquilitat: arribar al convenciment de que el seu fill se'n sortirà a la vida (potser és el que més els preocupa).
Quina diferència! Abans la reacció era negar la realitat i amagar-la, i ara (almenys un sector) d'acceptar-la i afrontar-la fent pinya amb el fill.